Dit i Fet

Dit i Fet es una associació situada al Districte de Ciutat Vella de Barcelona que modestament intenta donar resposta a una de tantes formes d’exclusió i marginació que hi ha al barri, la dels homes sols que viuen al carrer. Ara hi viuen 17 persones grans, majors de 65 anys, que havien estat malalts de les malalties socials pròpies de la vida al carrer. Va començar fa més de vint anys i en aquest temps hi han viscut i n’han format part més de 140 persones. Està situat en el primer pis d’una casa antiga, com tantes altres cases de la zona del Gòtic Baix, que fou donat pels propietaris a l’església de St.Just i Pastor. Es una de les poques entitats socials d’atenció directa que hi ha en aquest barri Gòtic, comercial i amb presència dels estaments socials, culturals i polítics de Barcelona.

Però no és un “centre” tal com per tal s’entén habitualment des dels Serveis Socials, ni és tampoc una entitat “assistencial”. La originalitat de Dit i Fet és que els que hi viuen formen una peculiar comunitat de pobres, d’autoajuda i autoassistència. Un s’encarrega de la compra, l’altre de fer el menjar, l’altre dels comptes, un altre acompanya als seus companys al metge, etc. Tots fan la neteja. S’autoorganitzen. No hi ha ajuts públics. És un grup de gent molt pobra del barri que comparteixen amb molta senzillesa la vida, l’afecte, la complementarietat, el servei, l’amistat i la pregaria entre ells i amb un grup de voluntaris. La comunitat de religioses de Lestonnac de Ciutat Vella, les Germanetes i Germanets de Sant Domènec de la parròquia de St. Jaume del carrer Ferran i altres comunitats de religiosos, entitats i amics i amigues s’apleguen fer fer pregaria i eucaristia una vegada a la setmana, hi donen suport i ajuden, hi són molt presents. Viuen pobrement però amb dignitat, la majoria cobren la pensió no contributiva. Tenen com a feina comuna el rober. Reben roba, l’arreglen amb ajut de voluntaris i la donen gratuïtament a altres pobres de carrer. El promig de visites mensuals és de 500. Una altra de les característiques d’aquesta comunitat de pobres és el menjador, sempre obert i sense preguntar a ningú qui és ni d’on ve. A vegades són més de quaranta.